Tagamanent 16 de setembre 2018

Tagamanent 16 de setembre 2018

Tagamanent, 16 de Setembre de 2018

La meva rentadora està contenta avui.

Tot just he arribat a casa, després d’una sortida maca, amb molt bona gent, quasi tots de l’Agrupa, i tres més, molt agosarats, que ens volien conèixer, he posat la roba de la sortida, a rentar, com faig sempre, preparar les coses per la propera sortida.

Com ha estat una sortida molt “xuli” us faré, si més no ho intentarem, fer-vos cinc cèntims, de com ha anat la cosa.

La cosa ha estat pujar al Tagamanent, des de El Figaró, diuen els savis, que no pas jo, que s’ha de dir el Figueró i Montmany, però es veu que la gent del poble no tenen masses ganes de canviar el nom.

Punt de trobada, a l’estació de tren de Fabra i Puig, alguna ja ho ha agafat a Sants, i a les 08.49, quasi a l’hora, som a poble que no vol canviar de nom.

Fidels als sagraments excursionistes, assaltem el bar del poble, canvien les taules de lloc per fer una gran taula, això sí, amb els preceptius permisos de l’autoritat local, i fem l’esmorzar i un cop assolit el primer cim, encetem la caminada.

Passats un quart de 10 ( 09.24.56 pels amants de la precisió) ens presentem tots, ja que semblava que la majoria no havien coincidit i aprofitem per donar “oficialment” la benvinguda als “no socis”.

Els que som: Carmen, Elena, Jose Carlos, Josep, Juan Manuel, Mª Lourdes, Maribel, Mercè, Montserrat, Ruth, Xavier i jo. Tenim tres convidats, una infiltrada ( no hi era a la llista però s’ha presentat, i com es sòcia i està federada, hem mirat cap a una altre banda mentre pujava al cim, esmorzava al bar, etc… quina torticolis¡¡¡) i la resta socis. Tres persones apuntades no han vingut, però han avisat, gràcies a tots per venir o per avisar.

Ens presentem al peu de les escales de l’Àngelus, unes escales dretes, molt dretes, que es van fer per les minyones de les cases d’estiueig de la gent de Barcelona a començaments del segle XX.

Superada aquesta prova, ja hi som a la pista, asfaltada una bona estona, que ens va endinsant, paral·lels a la riera de Vallcàrquera, cap al Massís del Montseny.

Passem per la font del Molí, un gos ens rep amb moltes ganes, veiem un antic embassament, les restes del molí, i continuem. Ara ensopeguem amb Can Xicola i Sant Pere de Vallcàrquera, església romànica del S. XII, i una mica més endavant, la rectoria, cal vicari…

De moment és tot pista, ja no és asfaltada, i gaudim de vistes maques, arbres monumentals i tot acompanyat d’una xafogor notable.

Arribats al El Molinot, a l’esquerra hi ha un corriol, amagadet, però un cartell artístic ens diu cap a on para el Tagamanent.

Aquí el camí canvia totalment, de pista ample passem a corriol estret, emboscat i que demana parar atenció, però del tot encisador. La pujada es va notant, s’incrementa el pendent i la cosa, tot i que costa més, es torna més interessant.

Fem una aturada en una mena de petita cresta, amb bones vistes, una ganyipada ben guanyada, ja són dos hores de caminada, sense parar massa, i l’expectativa, amb poca fe, tot sigui dit i com després es podrà comprovar, de poder fer una cerveseta a dalt, ens dona forces i finalment assolim la preuada beguda, artesana i amb el repte d’esbrinar quina fruita han afegit els artesans. No direm quina és, deixem el dubte.

Hem vist unes quantes boires, el cel comença a estar massa tapat, per tant, llevem el camp, i tirem cap al cim, visitant el que queda de la capella de Sant Martí, i cap a munt.

Ens creuem amb una pila de gent que va baixant, és l’hora de dinar i imaginem que van cap al restaurant que hi ha al Bellver, antic mas, punt d’informació del Parc.

Són vora l’una de migdia, uns 20 minutets descansant, foto, gaudint una mica del paisatge i de tenir assolit el objectiu, el Tagamanent. No cal dir, les vistes són potents, tot i alguna boira cap a llevant.

Com hem ganyipat amb la cerveseta i no hi ha massa gana, i amb els núvols que es veuen, decidim tirar cap a vall, no sigui que vulgui ploure.

El corriol, entretingut, d’aquells amb pedres a tort i dret que et demanen parar molta atenció, però progressem força ràpidament.

A proposta d’en Carles, anem a dinar al Pou de Glaç que hi ha a tocar de l’Avencó, i com uns senyors, ens entaulem a la zona de pícnic, i mirant els horaris de tren, decidim anar cap a l’estació de Sant Martí de Centelles, no gaire convençuts si podrem agafar un que passa més aviat o podrem fer un “algo” al bar de l’estació.

Arribem a l’estació per un cafè ràpid, dubtes sobre a quina via pararà el tren, i al final, ja hi som al tren i a les 6 encara no, a Sant Andreu.

Com us deia, la meva rentadora està contenta, m’ha dit que la meva roba fa olor de bona caminada i millor companyia.

En resum, una sortida molt “xula”, per la companyia i pel territori. Gràcies.

Accediu a les fotos de la sortida: