GERS Coves de l’Espluga de Francolí 12 de Maig 2018

GERS Coves de l’Espluga de Francolí 12 de Maig 2018

L’Espluga de Francolí (visita d’aventura) 12-05-2018

Ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora; per agafar el tren, que és una cosa que jo, com a espeleòleg, no feia des de fa molt de temps.

Quan vam proposar l’activitat, molta gent s’hi va apuntar, però mai tanta com per omplir un autocar (nosaltres no tenim tant poder de convocatòria) i, d’entre els que érem, molts no tenen cotxe; per això vam triar anar en tren, per no haver de sotmetre a ningú a la tirania de la conducció durant 125 km renunciant a gaudir del viatge com els demés; a part d’això, anar en tren forma part de l’aventura, ¿o no?!!.

El viatge es fa còmodament, interminable (més de 20 parades), però còmodament; i per fi arribàrem a l’Espluga de Francolí, amb el temps just per esmorzar i presentar-nos a la recepció de les coves on ens estaven esperant la Míriam i el Ramon per fer-nos de guia.

Un cop fetes les presentacions i descrita l’activitat, ens vam vestir amb el neoprè i vam començar la visita.

La part que ells anomenen “de museu”, ens la vam saltar; tot i que podrien perfectament donar quatre explicacions per fer més complerta la visita, però a nosaltres ens era igual perquè ja havíem fet la visita anteriorment. Així que directes al lloc. Els nostres guies eren guies i no espeleòlegs, així que ens van donar quatre explicacions sobre la formació de la cova d’aquelles “de pa sucat amb oli”, i alguna indicació de com posar les mans per no tenir fred.

Aquesta cavitat, que és de les poques que contenen un riu subterrani en el nostre país, està excavada en conglomerats; però el seu interès està en que constitueix un rar exemple de carst cobert (jo no en conec un altre), perquè en superfície els conglomerats estan recoberts per dipòsits al·luvials deixats pels torrents que baixen de les Muntanyes de Prades, salvant fort pendent i constituint una zona carstificada sense relleu superficial (al damunt hi té un poble).

La cova, tot i haver estat habitada pels primitius fa 5000 anys, va restar ignorada fins meitat dels anys 50 del segle passat fins que, amb motiu d’una excavació a la recerca d’aigua, es van perforar les seves galeries i es va explorar parcialment.

La seva morfologia conté bells exemples d’erosió fluvial tant en conducció forçada com lliure, o l’alternança d’ambdues; amb algunes formes de corrosió i un important procés clàstic en la sala del Pou de la Biela, on es troba el primer sifó.

El recorregut començava en un petit meandre; prou petit com per fer dubtar a més d’un si donar-se la volta allí mateix, però un cop superat el moment inicial tothom va anar passant sense conseqüències. El recorregut possible té vàries opcions però els nostres guies van triar aquelles que feien una mica més elaborada la progressió.

Després d’arrossegar-nos una mica va arribar el moment d’entrar en contacte amb l’aigua. Les pluges d’aquest any han fet que el cabal sigui generós, i això sempre és d’agrair; així que, un a un, ens vam anar introduint en l’aigua, que mai està prou freda com per fer patir a ningú, endemés la clau d’aquesta progressió és no aturar-se en cap moment de manera que no acabes d’agafar fred.

En total el nostre recorregut va ser de 450 o 500 mts. fins arribar al primer sifó que, en aquest cas estava ple. Aquest constitueix el límit de la visita d’aventura, tot i que en èpoques de poca pluja i degut a la sobreexplotació de l’aqüífer, el sifó es pot passar i s’accedeix a uns altres 1000 mts. de galeries o més; però això ja està limitat només que als espeleòlegs de pro.

Donada mitja volta, en pocs minuts vam arribar al sector del museu, que ja començava a estar ocupat pels visitants que ens miraven amb cara d’estranyats en veure la fila que fèiem.

Per acabar, una dutxa, privilegi poc habitual en espeleo; però va bé per treure’s el tuf a neoprè que…. ¡ves a saber qui se l’ha posat abans que tu!

Tot plegat sembla que als participants els hi va agradar; potser un dia fem un altra.

Accediu a les fotos de la sortida: